És temps de tardor, i molt aviat tindrem aquí l’hivern. Els dies s’escurçen, és temps d’anar cap a dins. És temps de mirar dintre. Confesso que aquesta època de l’any em fascina, però no sempre ha estat així. Des de petita i fins fa uns quants anys, em posava molt trista quan venia l’hivern, en canvi les èpoques de calor eren les meves preferides. Enfocada llavors cap a fora, prioritzava sobretot l’exterior, l’exaltació, els amics. I estava bé. Tot està bé (gràcies al treball terapèutic de sanació ja no em culpo de cap de les actuacions de les meves nenes interiors).  I encara que ens diuen que som co-creadors de la nostra vida, senyors i senyores, hi ha coses que no elegim que ens passen. No vam elegir el lloc on vam nèixer, i tampoc els nostres pares; i molts dels pensaments que tenim, tampoc els elegim, venen, i ja està. Aquest aprenentatge m’ajuda també, a no sentir-me culpable de ser com soc, o d’haver fet el que vaig fer o faig.

I tornant a les diferents èpoques de l’any, jo que era la persona més feliç quan arribava la primavera, va haver un temps a la meva vida que va succeeïr un canvi. De sobte el meu estat d’ànim no podia amb tanta alegria, amb tanta energia exterior desmesurada. De sobte la vida em va posar al davant meu la necessitat de canviar la mirada de fora cap a dins. I no va ser gens fàcil. Acostumada a uns trets de personalitat caracterísitics, unes màscares ben adapatades a la meva pell, era el moment d’anar-les traient, de despullar la meva ànima.

Van ser dies molt llargs, era estiu i desitjava que vinguessen dies de pluja per tenir l’excussa perfecta per recollir-me cap a dins, i que el meu estat d’ànim, i l’emoció predominant, la tristesa, pugués tenir aquell espai que tant necessitava. Era estiu i anhelava els dies curts, era estiu i sospirava perquè el Sol no brillés tant. Esperava la tardor, on la nit prompte treia el cap i allí em sentia còmoda. Alguna cosa en mi havia canviat. Ara m’adono que necessitava aquell temps per descobrir una part de mi que no coneixia, aquella mirada interior, el silenci, el valor d’una llàgrima.

I vaig aprendre a apreciar cada una de les estacions de l’any, perquè cadascuna d’elles m’aporten alguna cosa diferent i necessària per al meu creixement. Però avui, per mi, la tador és especial: poder tancar els ulls i retrobar-me, amb ferides que estan en el procés de curar, però amb altres ja sanades, i que em donen la pau i la comprensió, l’acceptació i l’amor incondicional. Tot això tant necessari per a les bones relacions amb les persones però que primer s’ha de donar i rebre un mateix.

Tardor, les fulles, a l’igual que les persones, necessiten caure per poder així rebrotar més fortes, mes sàvies. Mirada interior. La culpa està desapereixent, la imperfecció m’humanitza, soc diferent, com tohom. I amb aquesta mirada respectuosa miro a la meva filla, i penso, amb quina estació de l’any es deu trobar?